Tenir fills adolescents és tot un repte d'equilibris. De confiar en ells tot i que ells no confiin en tu.
Jo pensava que sempre es recollia el que es sembrava...però no en el cas dels fills.
Confiar en ells i ser uns pares oberts no t'assegura en absolut que ells ho hagin de ser amb tu.
Vas tot el dia lligant caps, intentant entendre'ls amb la poca informació de la que disposes. Sempre intentant escoltar sense jutjar, tot i que és molt difícil.
És un temps de portes tancades i de silencis, de parlar molt de series de televisió o de música...però gens d'un mateix.
L'altre dia, em van dir una frase estupenda, que fa riure i resum perfectament la rel·lació d'un adolescent i els seus pares, de Mark Twain:
"Quan jo tenia catorze anys el meu pare era tant ignorant que no podía suportar-lo. Però al fer els vint-i-ú, em va semblar increible tot el que el meu pare había après en set anys".
Encara ric...
Els meus deures de la setmana: intenteu veure rere les portes tancades. Tingueu paciència fins que el vostre fill us doni temps fins a fer-ne vint-i-ú per aprendre!
Total, els adolescents no fan res, ni van amb ningú, ni parlen de res...no patiu, doncs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada