Qué és exactament la llibertat? Poder decidir? Poder fer? Poder opinar?
Per mi, és aquell gustet que tinc quan decideixo per mi mateixa, quan sento que decideixo lliurement.
De ben segur, la llibertat depèn molt de la teva educació i de l'entorn i de les condicions que t'envolten.
No és el mateix ser home que dona.
No és el mateix viure ara que fa dos-cents anys.
No és el mateix viure a Barcelona que a Bangladesh.
No és el mateix patir unes vivències que unes altres.
Per ser lliure, primer cal saber quins són els límits que tenim. A vegades, culturals, socials o propis.
El millor per sentir-se lliure, és pensar en el que un vol fer, amb imaginació. El nostre cervell sempre treballa pensant en la caverna, és a dir, confort i seguretat.
Per tant, nosaltres som els primers enemics de la nostra propia llibertat. Costa el doble ser lliure, ja que nosaltres som els primers en frenar-nos cap endavant.
Els meus deures de la setmana: sortiu de la zona de confort i decidiu alguna cosa, petita primer, que us neixi de dins sense lligams! Costa molt, però val la pena intentar-ho. Normalment fem les coses per inercia i no ens parem a decidir. Proveu-ho!
dissabte, 15 d’octubre del 2016
RIURE'S D'UN MATEIX
No hi ha feina més bona per l'esperit que enriure's dels propis defectes. Es perd la vanitat i l'ego i et retorna la humanitat.
És bo trobar-se defectes i veure la nostra palla al nostre ull, tot treient-li ferro. Fa que la gent que t'envolta i t'estima et tinguin per un igual i no per un egocèntric.
Jo ho intento. També admetre que m'equivoco. I que sóc tan poca cosa com tothom.
La veritat és que la gent presumida i que no escolta, no la suporto. Aquells que només parlen d'ells i com lo seu no hi res igual. Ecs.
Tots tenim defectes, que si els caricaturitzem fan petar de riure. I si un altre ens ho fa veure, la veritat és que sovint som grotescs. En aquest tema són especialment bons els fills, sembla que no hi siguin del tot però com que es pasen el dia observant-nos, a vegades saben més de nosaltres que nosaltres mateixos.
A vegades, m'enfado i crido, i m'agrada que s'enriguin de mi llavors! tant important és no deixar-se les bambes pel mig? Doncs, la veritat és que no.
Hem de riure de tot, fent-les coses i parlant, també. D'aquesta manera relativitzem la importància de tot plegat i en humanitzem.
Els meus deures de la setmana: busqueu dins vostre alguna manía d'aquelles ben tontes, i porteu-la a l'extrem. Un cop fet, que us farà sentir-vos ridículs...rieu-vos-en!
És bo trobar-se defectes i veure la nostra palla al nostre ull, tot treient-li ferro. Fa que la gent que t'envolta i t'estima et tinguin per un igual i no per un egocèntric.
Jo ho intento. També admetre que m'equivoco. I que sóc tan poca cosa com tothom.
La veritat és que la gent presumida i que no escolta, no la suporto. Aquells que només parlen d'ells i com lo seu no hi res igual. Ecs.
Tots tenim defectes, que si els caricaturitzem fan petar de riure. I si un altre ens ho fa veure, la veritat és que sovint som grotescs. En aquest tema són especialment bons els fills, sembla que no hi siguin del tot però com que es pasen el dia observant-nos, a vegades saben més de nosaltres que nosaltres mateixos.
A vegades, m'enfado i crido, i m'agrada que s'enriguin de mi llavors! tant important és no deixar-se les bambes pel mig? Doncs, la veritat és que no.
Hem de riure de tot, fent-les coses i parlant, també. D'aquesta manera relativitzem la importància de tot plegat i en humanitzem.
Els meus deures de la setmana: busqueu dins vostre alguna manía d'aquelles ben tontes, i porteu-la a l'extrem. Un cop fet, que us farà sentir-vos ridículs...rieu-vos-en!
dimecres, 18 de maig del 2016
EL SILENCI I LA PRIVACITAT
Tenir fills adolescents és tot un repte d'equilibris. De confiar en ells tot i que ells no confiin en tu.
Jo pensava que sempre es recollia el que es sembrava...però no en el cas dels fills.
Confiar en ells i ser uns pares oberts no t'assegura en absolut que ells ho hagin de ser amb tu.
Vas tot el dia lligant caps, intentant entendre'ls amb la poca informació de la que disposes. Sempre intentant escoltar sense jutjar, tot i que és molt difícil.
És un temps de portes tancades i de silencis, de parlar molt de series de televisió o de música...però gens d'un mateix.
L'altre dia, em van dir una frase estupenda, que fa riure i resum perfectament la rel·lació d'un adolescent i els seus pares, de Mark Twain:
"Quan jo tenia catorze anys el meu pare era tant ignorant que no podía suportar-lo. Però al fer els vint-i-ú, em va semblar increible tot el que el meu pare había après en set anys".
Encara ric...
Els meus deures de la setmana: intenteu veure rere les portes tancades. Tingueu paciència fins que el vostre fill us doni temps fins a fer-ne vint-i-ú per aprendre!
Total, els adolescents no fan res, ni van amb ningú, ni parlen de res...no patiu, doncs!
Jo pensava que sempre es recollia el que es sembrava...però no en el cas dels fills.
Confiar en ells i ser uns pares oberts no t'assegura en absolut que ells ho hagin de ser amb tu.
Vas tot el dia lligant caps, intentant entendre'ls amb la poca informació de la que disposes. Sempre intentant escoltar sense jutjar, tot i que és molt difícil.
És un temps de portes tancades i de silencis, de parlar molt de series de televisió o de música...però gens d'un mateix.
L'altre dia, em van dir una frase estupenda, que fa riure i resum perfectament la rel·lació d'un adolescent i els seus pares, de Mark Twain:
"Quan jo tenia catorze anys el meu pare era tant ignorant que no podía suportar-lo. Però al fer els vint-i-ú, em va semblar increible tot el que el meu pare había après en set anys".
Encara ric...
Els meus deures de la setmana: intenteu veure rere les portes tancades. Tingueu paciència fins que el vostre fill us doni temps fins a fer-ne vint-i-ú per aprendre!
Total, els adolescents no fan res, ni van amb ningú, ni parlen de res...no patiu, doncs!
LA MANDRA
Ai, ser mandròs!
Per mi, és un defecte que porta a que n'apareguin d'altres.
Quan un només de pensar en fer les coses, li agafa mandra, deixa de fer-les sense ni començar-les.
No hi persona virtuosa, si no persona constant i treballadora.
A vegades tan sols és fer un click intern. Fa pal pensar en fer les coses, però és molt menys quan ens hi posem. Suposo que és el que ara es fa amb el coaching, visualitzar el futur sense pensar en fronteres.
Jo he sigut una mandrosa de mena, feia desesperar a la meva mare amb la meva actitud d'apatia. Sense ganes de fer res ni motivació de cap mena. En un continu anar fent si passava desepercebut la meva falta d'activitat.
Però un dia em vaig adonar que si no feia jo les coses, les coses no canviaven. Que si no tenia fites o il·lusions de futur, em deixava anar cap a la tristesa.
Que si volia el meu entorn diferent, era jo la que habia de canviar-lo.
I ja no hi va haver viatge de tornada, es va acabar el meu defecte i vaig esdevenir una persona voluntariosa i sempre disposada a fer feina. Ara, la feina em perseguiex, suposo per què la faig. O per compensar els meus anys d'inactivitat.
Els meus deures de la setmana: oblideu els vostres propis límits de cansament o de mandra, no existeixen! si el vostre punt feble és el sofà: no us hi assegueu. Si el vostre punt feble és la televisió: no l'encengueu. Si el vostre punt feble és la falta d'activitat: penseu en una tasca fixe per fer.
Aquest post li escric a l'Ot, el meu estimat fill, que ara mateix està en un pou de mandra del que vol sortir.
Endavant, que t'en sortiràs! El futur l'has d'imaginar i conquerir-lo.
Per mi, és un defecte que porta a que n'apareguin d'altres.
Quan un només de pensar en fer les coses, li agafa mandra, deixa de fer-les sense ni començar-les.
No hi persona virtuosa, si no persona constant i treballadora.
A vegades tan sols és fer un click intern. Fa pal pensar en fer les coses, però és molt menys quan ens hi posem. Suposo que és el que ara es fa amb el coaching, visualitzar el futur sense pensar en fronteres.
Jo he sigut una mandrosa de mena, feia desesperar a la meva mare amb la meva actitud d'apatia. Sense ganes de fer res ni motivació de cap mena. En un continu anar fent si passava desepercebut la meva falta d'activitat.
Però un dia em vaig adonar que si no feia jo les coses, les coses no canviaven. Que si no tenia fites o il·lusions de futur, em deixava anar cap a la tristesa.
Que si volia el meu entorn diferent, era jo la que habia de canviar-lo.
I ja no hi va haver viatge de tornada, es va acabar el meu defecte i vaig esdevenir una persona voluntariosa i sempre disposada a fer feina. Ara, la feina em perseguiex, suposo per què la faig. O per compensar els meus anys d'inactivitat.
Els meus deures de la setmana: oblideu els vostres propis límits de cansament o de mandra, no existeixen! si el vostre punt feble és el sofà: no us hi assegueu. Si el vostre punt feble és la televisió: no l'encengueu. Si el vostre punt feble és la falta d'activitat: penseu en una tasca fixe per fer.
Aquest post li escric a l'Ot, el meu estimat fill, que ara mateix està en un pou de mandra del que vol sortir.
Endavant, que t'en sortiràs! El futur l'has d'imaginar i conquerir-lo.
dilluns, 21 de març del 2016
LA REGLA, PATIR-LA AMB DOLOR
L'altre dia vaig llegir un article sobre el dolor de la regla i de lo intens que pot arribar a ser.
Qui no ho pateix, no pot ser conscient del dolor intens, agónic i poc reconegut que tens. És un dolor que t'atura i et fa plegar-te de genolls al terra. És un dolor crónic i repetitiu.
La meva experiència amb la menstruació és horrorosa. Només li agraeixo haber pogut realitzar el meu somni de ser mare. La resta, per oblidar.
He sentit tota la vida dir que el dolor no era per tant, que només era la regla. És cert que et fa vergonya dir el què et passa i les dones que ho patim no ho fem públic, sembla que siguis una toba i poc "dona", que no siguis forta per aguantar allò que totes passen.
No detesto ser dona. No detesto tenir la regla. No m'ha fet mal tota la vida per un problema de no acceptar-me com sóc. És un problema FÍSIC.
Tot va començar que tenia 11 anys i vaig començar a trobar-me malament cada mes. Ja el metge de família, el pediatre d'abans, li va dir a la meva mare que era un reflexe de la regla que m'havia de venir.
I la cosa va anar pitjor, sempre a pitjor.
Que si tenia els ovaris poliquístics, que si tenia desarreglos hormonals, que si no havia sigut mare...
en fi, que sempre tenien "explicacions" pel meu dolor intens.
Finalment, després d'uns dies ingressada, em van diagnosticar dismenorra aguda.
Em van fer proves, i també una laparoscopia.
El dolor de regla et petrifica. Tens unes contraccions que et retorcen i et deixen blanca. Tens marejos i mal de cap. Tens un mal humor i un estat depressiu bèstia. Tens pena i et sents com si ploguès dins teu. I plores de la ràbia i del dolor. I et sents desgraciada pel que et passa a tu i no ets com les altres.
Ara, porto cinc anys que no la tinc sota prescipció metge. Com que no han pogut amb la regla, han decidit retirar-me-la. Això és com el càncer, a falta de cura et treuen un troç.
I la meva vida ha fet un tomb.
Tinc ara un equilibri mental templat i he perdut força de geni. No em sento trista i la meva felicitat ha augmentat. He millorat en les relacions i el meu cos descansa d'analgèsics i calmants. Els que em coneixen diuen que sóc una altra. Sento que m'he tret un pes molt feixuc de sobre, una càrrega molt pesada de portar.
Els meus deures de la setmana: si sou afortunades i la vostra menstruació no us causa un dolor que us petrifica o sou un home, no menystingueu a les dones que pateixen quan la tenen del vostre entorn. És molt dur tenir dolor i ser motiu de menyspreu. Acompanyeu i mimeu a qui li passi, us ho agrairà profundament.
I la cosa va anar pitjor, sempre a pitjor.
Que si tenia els ovaris poliquístics, que si tenia desarreglos hormonals, que si no havia sigut mare...
en fi, que sempre tenien "explicacions" pel meu dolor intens.
Finalment, després d'uns dies ingressada, em van diagnosticar dismenorra aguda.
Em van fer proves, i també una laparoscopia.
El dolor de regla et petrifica. Tens unes contraccions que et retorcen i et deixen blanca. Tens marejos i mal de cap. Tens un mal humor i un estat depressiu bèstia. Tens pena i et sents com si ploguès dins teu. I plores de la ràbia i del dolor. I et sents desgraciada pel que et passa a tu i no ets com les altres.
Ara, porto cinc anys que no la tinc sota prescipció metge. Com que no han pogut amb la regla, han decidit retirar-me-la. Això és com el càncer, a falta de cura et treuen un troç.
I la meva vida ha fet un tomb.
Tinc ara un equilibri mental templat i he perdut força de geni. No em sento trista i la meva felicitat ha augmentat. He millorat en les relacions i el meu cos descansa d'analgèsics i calmants. Els que em coneixen diuen que sóc una altra. Sento que m'he tret un pes molt feixuc de sobre, una càrrega molt pesada de portar.
Els meus deures de la setmana: si sou afortunades i la vostra menstruació no us causa un dolor que us petrifica o sou un home, no menystingueu a les dones que pateixen quan la tenen del vostre entorn. És molt dur tenir dolor i ser motiu de menyspreu. Acompanyeu i mimeu a qui li passi, us ho agrairà profundament.
diumenge, 28 de febrer del 2016
ESCOLTAR O SENTIR
La majoria de persones que m'envolten no utilitzen bé el verb sentir o escoltar.
Us ho explico: Quan un persona està mantenint un conversa per telèfon amb una altra i no hi ha cobertura, per exemple, i no se senten bé, un dels interlocutors li diu a l'altre, "no t'escolto bé".
No és així, ja que sí que l'escolta però no el sent.
ESCOLTAR: Fer atenció a allò que diu algú, aplicar l'orella a oir. Fer cas, d'algú o d'allò que es diu.
SENTIR: Percebre per mitjà de l'orella, oir.
Per tant, oïm o sentim quan el nostre cervell rep el senyal de l'oïda. Escoltem quan parem atenció per oir o sentir.
Si estem a una part del pis i ens parlen de l'altre banda, estem escoltant el què ens diuen, però no sentim.
Si estem parlant pel mòbil i el so és dolent, estem escoltant, però no sentim. Direm :"no et sento, o no et sento bé".
Sé que és difícil distingir, no podem evitar sentir ja que les orelles no es tanquen. Passa un cas similar amb la vista. No és el mateix mirar que veure.
Una acció no vol dir que porti a l'altre. Puc mirar però no veure. Puc escoltar però no sentir.
Crec que la riquesa d'una llengua s'ha d'utilitzar i parlar amb propietat.
Els meus deures de la setmana: pareu atenció a com utilitzeu el vostre "sentir/escoltar". Intenteu utilitzar-lo com cal i els altres us entendran millor.
Us ho explico: Quan un persona està mantenint un conversa per telèfon amb una altra i no hi ha cobertura, per exemple, i no se senten bé, un dels interlocutors li diu a l'altre, "no t'escolto bé".
No és així, ja que sí que l'escolta però no el sent.
ESCOLTAR: Fer atenció a allò que diu algú, aplicar l'orella a oir. Fer cas, d'algú o d'allò que es diu.
SENTIR: Percebre per mitjà de l'orella, oir.
Per tant, oïm o sentim quan el nostre cervell rep el senyal de l'oïda. Escoltem quan parem atenció per oir o sentir.
Si estem a una part del pis i ens parlen de l'altre banda, estem escoltant el què ens diuen, però no sentim.
Si estem parlant pel mòbil i el so és dolent, estem escoltant, però no sentim. Direm :"no et sento, o no et sento bé".
Sé que és difícil distingir, no podem evitar sentir ja que les orelles no es tanquen. Passa un cas similar amb la vista. No és el mateix mirar que veure.
Una acció no vol dir que porti a l'altre. Puc mirar però no veure. Puc escoltar però no sentir.
Crec que la riquesa d'una llengua s'ha d'utilitzar i parlar amb propietat.
Els meus deures de la setmana: pareu atenció a com utilitzeu el vostre "sentir/escoltar". Intenteu utilitzar-lo com cal i els altres us entendran millor.
diumenge, 14 de febrer del 2016
DIR BON DIA
Bon dia!
Quines paraules més difícils de sentir avui en dia. Quan entro en un lloc, una botiga, el pàrquing, ningú mai no diu res.
No diuen res ni quan tu els saludes!
No m'agrada gens. M'agrada que la gent em saludi. M'agrada que la gent m'ajudi si vaig carregada. M'agrada que m'obrin la porta.
I m'alegra el dia quan algú em sonriu. Aleshores ja em sento feliç.
M'agraden les persones i sento que en un món tan ple, l'empatia i germanor ens hauria d'acompanyar.
No vol dir que ser educat vulgui dir ser generòs o considerat, però sí que crec que és un primer pas.
Pensar en els altres com si fossis tu. I si la persona desconeguda no ho fos? o te l'estimessis? segur que la teva resposta seria diferent.
No cal anar amb el lliri a la mà, però ser considerat amb els altres i tenir-los en compte és un gran pas.
Els meus deures de la setmana: si no ho feu sovint, almenys aquesta setmana...saludeu tothom, coneguts o no. Cediu el seient, el pas o dexeu passar. Agafeu la bossa de la senyora gran o deixeu-la passar quan veieu que es vol colar. I si teniu fills, ensenyeu-los a dir hola i adeu.
Quines paraules més difícils de sentir avui en dia. Quan entro en un lloc, una botiga, el pàrquing, ningú mai no diu res.
No diuen res ni quan tu els saludes!
No m'agrada gens. M'agrada que la gent em saludi. M'agrada que la gent m'ajudi si vaig carregada. M'agrada que m'obrin la porta.
I m'alegra el dia quan algú em sonriu. Aleshores ja em sento feliç.
M'agraden les persones i sento que en un món tan ple, l'empatia i germanor ens hauria d'acompanyar.
No vol dir que ser educat vulgui dir ser generòs o considerat, però sí que crec que és un primer pas.
Pensar en els altres com si fossis tu. I si la persona desconeguda no ho fos? o te l'estimessis? segur que la teva resposta seria diferent.
No cal anar amb el lliri a la mà, però ser considerat amb els altres i tenir-los en compte és un gran pas.
Els meus deures de la setmana: si no ho feu sovint, almenys aquesta setmana...saludeu tothom, coneguts o no. Cediu el seient, el pas o dexeu passar. Agafeu la bossa de la senyora gran o deixeu-la passar quan veieu que es vol colar. I si teniu fills, ensenyeu-los a dir hola i adeu.
SER ESQUERRÀ
Sóc esquerrana en un món de dretans.
El prèt-a-porter de la majoria fa que les minories, com jo, esquerrana, passem desapercebuts.
Avui en dia ja no lliguen les mans dels nens que ho són ni som considerats fills del dimoni, però queda molt camí per recòrrer.
Penseu en un dia de la vostra vida...que és el que us explicaré per què us poseu en el nostre lloc.
És díficil quan el teu cervell envia la teva mà esquerra i et trobes en que el pom, porta o botó és a la dreta. Em passo el dia donant contra-ordres al meu cervell i és agotador.
Em llevo i obro la finestra: el pom per obrir el tinc a la dreta.
Obro la porta, cap a la dreta.
Em dutxo, l'aixeta termostàtica és a la dreta.
Surto i pico l'ascensor, amb el botons a la dreta.
Condueixo, la moto amb el gas a la dreta, el cotxe amb el canvi a la dreta. Circulo per la dreta.
Escric al teclat, de dretans. Ratolí, configurat de dretans.
Tisores, botons de microones, portes, armaris, entrades als llocs, configuració de pantalles...
On és el bany? al fons a la dreta, of course.
On piques el tiquet del metro? a la dreta
Per això m'agraden les pantalles tàctils, són molt millors per mi. Necessito que les coses siguin més fàcils per la meva inclinació natural de veure el món.
Com als països anglosexons, conduïr per l'esquerra és un plaer.
El que demano no és comprensió, sino un lloc en el món. Poder escollir, si més no.
Sempre he sentit a dir que els esquerrans som intel·ligents i que grans personatges de la història ho eren. No és que ho siguem, sino que el nostre cervell ha de treballar més que el de la resta i sovint ens tornem ambidestres. Podem fer servir ambdues mans sense atabalar-nos. La nostra quotidianitat ens hi porta.
Els meus deures de la setmana: cada cop que feu un moviment, penseu que us passaria si ho haguessiu de fer amb l'esquerra. Recordeu als esquerrans, no doneu per fet que tots som dretans.
El món canvia entre tots, no us oblideu de les minories.
El prèt-a-porter de la majoria fa que les minories, com jo, esquerrana, passem desapercebuts.
Avui en dia ja no lliguen les mans dels nens que ho són ni som considerats fills del dimoni, però queda molt camí per recòrrer.
Penseu en un dia de la vostra vida...que és el que us explicaré per què us poseu en el nostre lloc.
És díficil quan el teu cervell envia la teva mà esquerra i et trobes en que el pom, porta o botó és a la dreta. Em passo el dia donant contra-ordres al meu cervell i és agotador.
Em llevo i obro la finestra: el pom per obrir el tinc a la dreta.
Obro la porta, cap a la dreta.
Em dutxo, l'aixeta termostàtica és a la dreta.
Surto i pico l'ascensor, amb el botons a la dreta.
Condueixo, la moto amb el gas a la dreta, el cotxe amb el canvi a la dreta. Circulo per la dreta.
Escric al teclat, de dretans. Ratolí, configurat de dretans.
Tisores, botons de microones, portes, armaris, entrades als llocs, configuració de pantalles...
On és el bany? al fons a la dreta, of course.
On piques el tiquet del metro? a la dreta
Per això m'agraden les pantalles tàctils, són molt millors per mi. Necessito que les coses siguin més fàcils per la meva inclinació natural de veure el món.
Com als països anglosexons, conduïr per l'esquerra és un plaer.
El que demano no és comprensió, sino un lloc en el món. Poder escollir, si més no.
Sempre he sentit a dir que els esquerrans som intel·ligents i que grans personatges de la història ho eren. No és que ho siguem, sino que el nostre cervell ha de treballar més que el de la resta i sovint ens tornem ambidestres. Podem fer servir ambdues mans sense atabalar-nos. La nostra quotidianitat ens hi porta.
Els meus deures de la setmana: cada cop que feu un moviment, penseu que us passaria si ho haguessiu de fer amb l'esquerra. Recordeu als esquerrans, no doneu per fet que tots som dretans.
El món canvia entre tots, no us oblideu de les minories.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)