Tenir fills adolescents és tot un repte d'equilibris. De confiar en ells tot i que ells no confiin en tu.
Jo pensava que sempre es recollia el que es sembrava...però no en el cas dels fills.
Confiar en ells i ser uns pares oberts no t'assegura en absolut que ells ho hagin de ser amb tu.
Vas tot el dia lligant caps, intentant entendre'ls amb la poca informació de la que disposes. Sempre intentant escoltar sense jutjar, tot i que és molt difícil.
És un temps de portes tancades i de silencis, de parlar molt de series de televisió o de música...però gens d'un mateix.
L'altre dia, em van dir una frase estupenda, que fa riure i resum perfectament la rel·lació d'un adolescent i els seus pares, de Mark Twain:
"Quan jo tenia catorze anys el meu pare era tant ignorant que no podía suportar-lo. Però al fer els vint-i-ú, em va semblar increible tot el que el meu pare había après en set anys".
Encara ric...
Els meus deures de la setmana: intenteu veure rere les portes tancades. Tingueu paciència fins que el vostre fill us doni temps fins a fer-ne vint-i-ú per aprendre!
Total, els adolescents no fan res, ni van amb ningú, ni parlen de res...no patiu, doncs!
dimecres, 18 de maig del 2016
LA MANDRA
Ai, ser mandròs!
Per mi, és un defecte que porta a que n'apareguin d'altres.
Quan un només de pensar en fer les coses, li agafa mandra, deixa de fer-les sense ni començar-les.
No hi persona virtuosa, si no persona constant i treballadora.
A vegades tan sols és fer un click intern. Fa pal pensar en fer les coses, però és molt menys quan ens hi posem. Suposo que és el que ara es fa amb el coaching, visualitzar el futur sense pensar en fronteres.
Jo he sigut una mandrosa de mena, feia desesperar a la meva mare amb la meva actitud d'apatia. Sense ganes de fer res ni motivació de cap mena. En un continu anar fent si passava desepercebut la meva falta d'activitat.
Però un dia em vaig adonar que si no feia jo les coses, les coses no canviaven. Que si no tenia fites o il·lusions de futur, em deixava anar cap a la tristesa.
Que si volia el meu entorn diferent, era jo la que habia de canviar-lo.
I ja no hi va haver viatge de tornada, es va acabar el meu defecte i vaig esdevenir una persona voluntariosa i sempre disposada a fer feina. Ara, la feina em perseguiex, suposo per què la faig. O per compensar els meus anys d'inactivitat.
Els meus deures de la setmana: oblideu els vostres propis límits de cansament o de mandra, no existeixen! si el vostre punt feble és el sofà: no us hi assegueu. Si el vostre punt feble és la televisió: no l'encengueu. Si el vostre punt feble és la falta d'activitat: penseu en una tasca fixe per fer.
Aquest post li escric a l'Ot, el meu estimat fill, que ara mateix està en un pou de mandra del que vol sortir.
Endavant, que t'en sortiràs! El futur l'has d'imaginar i conquerir-lo.
Per mi, és un defecte que porta a que n'apareguin d'altres.
Quan un només de pensar en fer les coses, li agafa mandra, deixa de fer-les sense ni començar-les.
No hi persona virtuosa, si no persona constant i treballadora.
A vegades tan sols és fer un click intern. Fa pal pensar en fer les coses, però és molt menys quan ens hi posem. Suposo que és el que ara es fa amb el coaching, visualitzar el futur sense pensar en fronteres.
Jo he sigut una mandrosa de mena, feia desesperar a la meva mare amb la meva actitud d'apatia. Sense ganes de fer res ni motivació de cap mena. En un continu anar fent si passava desepercebut la meva falta d'activitat.
Però un dia em vaig adonar que si no feia jo les coses, les coses no canviaven. Que si no tenia fites o il·lusions de futur, em deixava anar cap a la tristesa.
Que si volia el meu entorn diferent, era jo la que habia de canviar-lo.
I ja no hi va haver viatge de tornada, es va acabar el meu defecte i vaig esdevenir una persona voluntariosa i sempre disposada a fer feina. Ara, la feina em perseguiex, suposo per què la faig. O per compensar els meus anys d'inactivitat.
Els meus deures de la setmana: oblideu els vostres propis límits de cansament o de mandra, no existeixen! si el vostre punt feble és el sofà: no us hi assegueu. Si el vostre punt feble és la televisió: no l'encengueu. Si el vostre punt feble és la falta d'activitat: penseu en una tasca fixe per fer.
Aquest post li escric a l'Ot, el meu estimat fill, que ara mateix està en un pou de mandra del que vol sortir.
Endavant, que t'en sortiràs! El futur l'has d'imaginar i conquerir-lo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)