Suïcidi, quina paraula més crua.
No gosava ni escriure-la...
I és que no entenc com pot l'esser humà sentir-se tan sol i desesperat com per tenir la valentia de matar-se a si mateix.
Encara que la vida és un conflicte intern i ens pasem anys buscant el nostre lloc i centrar-nos...Tan dolenta és?
Els ulls del cor ens fan veure les coses a la nostra manera, el cervell enganya amb el que veu i envia al cor.
No serveix tenir una vida de felicitat si no la veiem.
No serveix rodejar-nos de persones que ens estimen si creiem que no ho fan o ho fan a la seva manera que no ens val.
No serveix tenir una vida sense fam i fred si ens creiem desgraciats.
Hi ha un nen que no es farà gran. Hi ha una pena inmensa.
Sempre he estat defensora de la llibertat individual. De fet no som de ningú i la vida és nostra. Però tenim el dret de disposar-ne, o és cosa del destí, o de Dèu?
El meu consell de la setmana: sigueu feliços desde dins i ensenyeu als vostres a ser-ho també. Parleu i acompanyeu als vostres fills cap a la maduresa, us necessiten més del que us penseu.
Aquest post li dedico a Xavier Vila i Subias. Al cel ets un estel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada