He estat molts anys sense poder païr el meu cognom, i el que significa. M'ha pesat durant molt de temps.
Un gra no fa la sorra i m'ha costat molt de temps adornar-me'n. La veritat és que ara m'he deixat anar i ja no tinc aquella rancunia.
Això m'ha fet obrir-me cap enfora i descobrir molts Izard absolutament fabulosos.
Estic gratament sorpresa. Cada cop que conec alguna cosa més de cada cosí, o tiet, o nebot, o parent, me n'admiro.
No he cregut mai en l'herència genética, però ara ja no ho tinc tant clar. I és que molt de nosaltres gairebé ni ens hem vist mai, o ni ens coneixem bé, però compartim gustos i maneres. I a vegades, també el nas.
He descobert que m'agraden moltes coses iguals que els meus cosins. També he fet o he pensat coses iguals.
Sempre m'han dit que la meva passió cap a Wagner em ve de l'avi, que n'era apassionat. Us prometo, que tot i que vaig compartir amb ell moltes xerrades i m'explicava moltes coses, mai no va mencionar el compositor ni les seves visites a Bayreuth. Ho he sabut després.
I faig moltes coses com l'àvia Carme, ara me n'adono.
Resulta que molts de nosaltres gaudim i estimem la música, i també els nostres fills.
Pensareu que hi trobo lligam sense ser-hi, però no he trobat tot i que he preguntat, cap cosinada que s'assembli tant...
Ara, quan ens reunim la meva propia familía amb la mare, les germanes i els nebots, brindem junts compartint un cognom que ens uneix malgrat tot. Això que el cognom que hauríem de compartir, per honors i per vàlua de tots aquests anys, hauria de ser Pallejà.
El meu consell de la setmana: acepta d'on vens, no es pot canviar el passat. Però et pot donar eines pel futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada