LA MALEDICCIÓ DE SER LLEST

Ja fa molt temps que crec que la gent com jo, mediocres sense cap virtud o particularitat que ens faci destacar de la majoria, tendim a sobreviure per ser grisos o transparents.

Les persones que són com jo, tan simples com un mitjó, últims en la família i en el ranking qualsevol… que ningú espera res de nosaltres per què no tenim res que et faci tenir esperança de que floriràs algún dia per la percepció de les teves àmplies i singulars virtuds que despunten…

Del que res no esperes, no es fustra ni busca destacar, ja que té clar que el seu futur no brillarà ni com que tampoc arribarà a conseller ni director general de res,  va fent passets per la vida i va tirant.

En canvi, els llestos a matar, guapos, o simpàtics i alegres de mena, tothom espera que progressin en la vida i triomfin amb el seu intel·lecte i esplendor.

Potser avui en dia la cosa canviarà, ja que el ventall de ser llest o intel·ligent s’ha obert a moltes vessants abans no tingudes en compte.

He vist gent del meu entorn que tothom esperava molt i es donava per fet que pujarien com l’escuma i se’ls intuïa un futur prometedor. Ara els veig que han acabat sent infeliços o buscant un lloc al món laboral o a la maduresa encara buscant el camí.

Per tant, és igual com siguis, llest o guapo, baix o lleig, tímid o sense aficions… el que cal és treballar dur i de les virtuds conegudes fer-ne una singularitat a potenciar, no pas arrepenjar-se pensant que TENINT la qualitat n’hi ha prou. 

Som un projecte i com el fang, ens hem de construïr en base al que tenim per començar. Afegir d’aquí, posar allà.

I canviem cada dia, el nostre cos, les nostres idees, les nostres prioritats, el nostre entorn. El canvi ha de servir per evolucionar i utilitzar-lo per millorar. Posar on falta, treure on sobra.

Els meus deures de la setmana: analitzeu-vos i valoreu el que teniu. Si ja teniu molt de camí fet, no us fustreu amb el que esperàveu que passés a la vostra vida i no ha sigut. El futur és vostre, vosaltres teniu el bolígraf que l’escriu.

Recordeu que el més important de tot és ser feliç, això sí que és triomfar si ho aconseguiu.

AMOR INCONDICIONAL

Se'ns educa pensant que hi ha amors que vencen qualsevol malefici o poca atenció. L'amor dels pares, dels germans o d'una parella o amic.

Però pensant-ho realment, sóc plenament conscient que les persones que estimo i m'estimen, no ho fan incondicionalment sino que treballo per establir rel·lacions sanes i profitoses d'anada i tornada.
La primera lliçó de desamor la vaig patir al 15 anys, quan l'amor que era incondicional del meu pare va deixar de ser-ho. I va ser una experiència que ha fet que canvies la meva visió sobre l'amor i les seves lleis.
No podem establir els mecanismes de les nostres rel·lacions amb pensaments de invariabilitat, de fet, en els dies d'avui, és un dels factors que ha canviat més i del que costa més acostumar-se: la flexibilitat dels aconteixements.

Ja no tens una feina per tota la vida.
Ja no vius al mateix barri per tota la vida.
Ja no tens els amics per sempre.
Ja no coneixes tan sols una parella.

Aquest neguit de la presència de la posible pèrdua, ens ha de fer treballar en considerar que l'amor s'ha de merèixer i no és definitiu. No val tot i no m'ho perdonen tot. No has de fer com si hi hagués una xarxa que evita la caiguda.
Els mecanismes interns de les persones canvien i hem de saber estar atents i al dia per no perdre el fil.
L'amor de les persones és com l'enamorament, no hem de disminuïr mai el nostre interés ni decaure en la mediocritat del dia a dia. Cal treballar per establir ponts sans amb les persones, sense peatges. Anar i tornar per què vull.
Anar i tornar per què vol.

Els meus deures de la setmana: analitzeu el vostre cor i busqueu dins aquelles rel·lacions que no hi treballeu per que les doneu per segures. Potser ja és hora que poseu adob a les plantes de secà. No doneu per fet que la gent sap que l'estimeu: actueu, digueu t'estimo, torneu tot l'amor i afecte que us donen. L'amor és genial, quan més dones...més et torna!

PORUC, UN TROÇ MEU

Crec que per tenir un gos s'ha de ser valent, o per tenir un gat. Per què quan hi penses, no saps com sortirà la cosa...
No saps si te'n sortiràs amb la teva vida quotidiana i les obligacions afegides que comporta.
No saps si tindrà bon caracter i us avindreu.
No saps si el teu cercle de familía o amistats l'acceptarà.

En el cas del Poruc, he tingut la sort de tenir-lo i estimar-lo sense que fos "meu", si és que els animals es posseeixen.
Crec fermament que no som amos de cap èsser viu, ni animals ni persones, però això ja són figues d'un altre paner.
He tingut la sort per què he fet de "tieta", com si diguessim...

La meva mare va decidir fa molts anys adoptar un gos, i m'ho vaig pendre com si volguès incrementar la família i posar-hi tot el cor i la voluntad a integrar-lo.
Li dono les gràcies més sinceres i profundes, ja que sempre m'ha deixat participar en la "criança" i estimació.
És el més aprop que estaré mai de tenir un gos, ja que a casa tenim al·lèrgia als gossos i als gats.

El més curiòs és que els humans tendim a personificar els animals, és a dir, a donar-los ànima. Acabes pensant que és una personeta i el consideres un més dels teus.
I avui, que tinc una pressió al pit i els ulls entel·lats de llàgrimes, faig vida normal i penso quan veig que tothom la fa, el mateix que vaig pensar quan tornava d'enterrar la meva estimada amiga Olga... que tothom fa vida normal com si res no hagués passat. Què dur veure que s'ha mort i ha marxat un ésser estimat i tot continua igual.
Pot ser és així com toca encaixar la vida, un procès de mort i de vida on la vida del dia a dia continua passi el que passi.

Recordaré sempre les coses viscudes i les anécdotes d'haber tingut un gos tímid i poruc, bon gos, gens empalagós i especial amb les criatures. I li estaré eternament agraït de la companyia que li ha fet a la meva mare, de les seves caminades i de com ella es va obrir a les persones. I de poder compartir com amb la Berta, el Poruc.

Els meus deures de la setmana: aquest cop us parlaré als que esteu envoltats d'animals, o als que n'heu tingut. Tot i que us creguin bojos, "poseu ànima" a les vostres bèsties, per què si els en doneu, la veureu. Estimeu-los molt, és una vida curteta-curteta.

Gràcies, Ot. Bon consell el teu.