Qué és exactament la llibertat? Poder decidir? Poder fer? Poder opinar?
Per mi, és aquell gustet que tinc quan decideixo per mi mateixa, quan sento que decideixo lliurement.
De ben segur, la llibertat depèn molt de la teva educació i de l'entorn i de les condicions que t'envolten.
No és el mateix ser home que dona.
No és el mateix viure ara que fa dos-cents anys.
No és el mateix viure a Barcelona que a Bangladesh.
No és el mateix patir unes vivències que unes altres.
Per ser lliure, primer cal saber quins són els límits que tenim. A vegades, culturals, socials o propis.
El millor per sentir-se lliure, és pensar en el que un vol fer, amb imaginació. El nostre cervell sempre treballa pensant en la caverna, és a dir, confort i seguretat.
Per tant, nosaltres som els primers enemics de la nostra propia llibertat. Costa el doble ser lliure, ja que nosaltres som els primers en frenar-nos cap endavant.
Els meus deures de la setmana: sortiu de la zona de confort i decidiu alguna cosa, petita primer, que us neixi de dins sense lligams! Costa molt, però val la pena intentar-ho. Normalment fem les coses per inercia i no ens parem a decidir. Proveu-ho!
dissabte, 15 d’octubre del 2016
RIURE'S D'UN MATEIX
No hi ha feina més bona per l'esperit que enriure's dels propis defectes. Es perd la vanitat i l'ego i et retorna la humanitat.
És bo trobar-se defectes i veure la nostra palla al nostre ull, tot treient-li ferro. Fa que la gent que t'envolta i t'estima et tinguin per un igual i no per un egocèntric.
Jo ho intento. També admetre que m'equivoco. I que sóc tan poca cosa com tothom.
La veritat és que la gent presumida i que no escolta, no la suporto. Aquells que només parlen d'ells i com lo seu no hi res igual. Ecs.
Tots tenim defectes, que si els caricaturitzem fan petar de riure. I si un altre ens ho fa veure, la veritat és que sovint som grotescs. En aquest tema són especialment bons els fills, sembla que no hi siguin del tot però com que es pasen el dia observant-nos, a vegades saben més de nosaltres que nosaltres mateixos.
A vegades, m'enfado i crido, i m'agrada que s'enriguin de mi llavors! tant important és no deixar-se les bambes pel mig? Doncs, la veritat és que no.
Hem de riure de tot, fent-les coses i parlant, també. D'aquesta manera relativitzem la importància de tot plegat i en humanitzem.
Els meus deures de la setmana: busqueu dins vostre alguna manía d'aquelles ben tontes, i porteu-la a l'extrem. Un cop fet, que us farà sentir-vos ridículs...rieu-vos-en!
És bo trobar-se defectes i veure la nostra palla al nostre ull, tot treient-li ferro. Fa que la gent que t'envolta i t'estima et tinguin per un igual i no per un egocèntric.
Jo ho intento. També admetre que m'equivoco. I que sóc tan poca cosa com tothom.
La veritat és que la gent presumida i que no escolta, no la suporto. Aquells que només parlen d'ells i com lo seu no hi res igual. Ecs.
Tots tenim defectes, que si els caricaturitzem fan petar de riure. I si un altre ens ho fa veure, la veritat és que sovint som grotescs. En aquest tema són especialment bons els fills, sembla que no hi siguin del tot però com que es pasen el dia observant-nos, a vegades saben més de nosaltres que nosaltres mateixos.
A vegades, m'enfado i crido, i m'agrada que s'enriguin de mi llavors! tant important és no deixar-se les bambes pel mig? Doncs, la veritat és que no.
Hem de riure de tot, fent-les coses i parlant, també. D'aquesta manera relativitzem la importància de tot plegat i en humanitzem.
Els meus deures de la setmana: busqueu dins vostre alguna manía d'aquelles ben tontes, i porteu-la a l'extrem. Un cop fet, que us farà sentir-vos ridículs...rieu-vos-en!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)