LA MORT

Si, no us equivoqueu: La mort.
És alló llunyà que no hi pensem mai. Però hi és. I ens ha de donar el què de viure.

No m'agrada que no se'n parli. Hem de practicar i ens hem de preparar.

Fa uns dies, i gràcies a la reposició de "Pulseres Vermelles" la mort ha format part de les converses a casa i al carrer. El meu fill, que és llest i profund, em va parlar de les cinc fases de la mort: negació, ira, negociació, depressió i aceptació. I entre una cosa i l'altra, n'hem parlat sovint.
Aquesta serie, gràcies a Albert Espinosa, ensenya als nens i joves la mort i la malaltia.

Jo crec que sí que se n'hauria de parlar, i de les que no es consideren "normals"...les que ocòrren en la flor de la vida, encara més.
Malauradament, ja fa anys que vaig descobrir que no tan sols es moren els vells.

Ara, cada dia, sóc concient de la meva vida i de la petitesa de la meva existència, i del pes de la mort al meu cap. Em fa estar agraïda del goig de viure i pendent, no fos cas que fos l'últim dia...
I practico sobre la mort dels meus éssers estimats, i del que faria. I quan hi penso, sovint em fugen els mals pensaments.

El meu consell d'aquesta setmana: penseu-hi, us farà petites totes les coses i si practiqueu en el dolor, cada cop serà més fàcil pensar-hi.