SENTIR-SE ESTIMAT

Pitjor que el sentiment de soletat és el de no sentir-se estimat.

Aquesta sensació de falta d'amor, fa que s'escampi a l'ànima com una falta de pertinença i de connexió amb el nostre jo d'infant.

La psicologia actual treballa l'adult com un continent d'un nen, en que sovint 

s'han de resoldre conflictes que vénen d'abans. En com ens parlaríem al nostre jo de nen, que no forma part del passat sino que coexisteix amb el nostre jo actual.

Per ser adults, adults sans, cal ser nens sans també.

I això es repara sovint en la maduresa, entenent i perdonant. 

Perdonar, tenir empatia i passar pàgina. 

Cap el nostre nen i cap als adults que giraven entorn nostre. Perdó, perdó i comprensió.

És molt trist no sentir-se estimat.

Et fa sentir sol i desubicat.

Potser no sabem transmetre l'amor que sentim cap els altres i l'anyorança quan no hi són.

I hem de treballar en ser éssers carinyosos i transmetre l'amor que duem a dins.

Per què som amorosos amb els nens i no amb els adults?

Per què no ens tractem com a nens?

De fet, el nostre nen de dins no marxa mai. Sempre necessita sentir-se estimat.

Els meus deures de la setmana: sigueu pacients amb el vostre nen interior, sigueu amorosos, tracteu-vos bé i no sigueu durs. I amb els vostres adults estimats, tracteu-los com si fossin nens, recordeu que tot i fer-nos grans, continuem necesitan l'amor d infantesa.

My heart leaps up when I behold a rainbow in the sky:

So was it when my life began;

So is it now I am a man:

So be it when I shall grow old, or let me die!

The Child is father of the Man;

and I could wish my days to be bound each to each by natural piety.

A tots els nens dins un adult, amb afecte.

LES MINORIES, tots no som iguals

Qualsevol persona quan se’t dirigeix, sempre dona per fet que el seu pensament és el teu. Així doncs, els ulls amb els que mirem el món tenen una visió parcial si ho apliquem.

Mala cosa per fer. Poca empatia i generalització de pensament.

No tothom pren cafè i si el pren, sempre diferent. Fes la prova quan estiguis amb un grup nombrós. Et dono un premi si dues persones demanen el mateix.

Com que sempre he sigut una anomalia del sistema (no m’agrada el cafè) tinc claríssim que el meu parer no és el comú, no dono per fet que els altres pensen com jo, ja que és evident que no.

Sóc dona, pèl-roja, esquerrana, independentista i m’apassiona l’Opera. No puc ser mes “rareta”.

I ja no dic del tema emocional, pots ferir el teu interlocutor greument. Potser tu estàs genial però l’altra per timidesa o per prudència, pot no fer-te saber que pot estar passant un moment del més delicat.

Millor sempre estar normal, ni molt bé ni molt malament.

Els meus deures de la setmana: tingues cura quan donis la teva opinió o parlis en general, segurament la persona que t’escolta no pensa el mateix. Altres gustos, creences o diferent posició política. Sigues humil i opina poc si no el coneixes prou.

LA RELATIVITAT DE LES COSES

 S'està rentant les dents amb cura i precisió, talment com si el dentista l'hagués esbroncat de valent l'última visita. Es frega ben fort i fa molta escuma. És, segurament, una de les coses que més li agrada fer de la seva higiene diaria. En gaudeix, i és nota.
Tota l'estona cau un bon rajolí d'aigua i no se n'adona. Ho troba del tot necessari per no deixar la pica plena de pasta i de tot el que escup.

I jo em vaig posant dels nervis. Vaig contant els litres que s'escapen per la canonada mentres canvio de color a vermell i se'm posen els cabells estarrufats.

Així es com una escena del més habitual, pot esdevenir molt diferent per qui la viu.

És veritat que a mida que et fas gran, tens molta conciència del pas del temps i d'aprofitar-lo al màxim.
No em costa passar igual una situació que una altra. Les hores que passes gaudint, flueixen vertiginosament d'una manera poca-solta com l'aigua a la pica. Les hores quan treballo, s'encallen com una persiana vella.

Els meus deures de la setmana: quan una situació se t'ennuegui a la gola, no t'ho prenguis personalment, l'altra persona no ho viu igual. Fes un esforç i obliga't a que el temps fluexi com un bonic diumenge d'estiu.

El Nadal per qui no creu

La majoria de persones que m'envolten, i les que no, cada vegada en són més les que no creuen en Déu.

I per elles, segur que els és un infortuni viure en una terra on imperen les tradicions religioses que marquen el ritme de les nostres celebracions i dies de festa.
Crec que no ha de ser fàcil viure amb unes tradicions que no són les teves, ja no ho dic pels nouvinguts d'altres cultures o religions, sino també pels que en el pas dels anys s'han anat desencantant de la fe.

Però el que té de bo són els valors que comparteix amb altres, és el que ha de ser de profit pels que no.

No el Nadal per comprar, sino el Nadal per compartir. Per l'esperança, per les noves fites que ens proposem pel nou any. 

Com si el Nadal ens servís per treure el millor de nosaltres mateixos. Perdonar. Estimar. Millorar.

Fer-nos propostes que ens ajuden a oblidar-nos de les nostres misèries humanes i deixar de ser egoïstes.

-Compartir el nostre temps amb els que estimem.

-Compartir el nostre temps amb qui ens necessita.

 Fer servir el Nadal per tot alló que ens proposem al desembre i durant l'any anem abandonant.

Els meus deures de la setmana(del Nadal): amb o sense fe, aprofiteu aquestes festes per ser més bones persones. Amb vosaltres mateixos, amb els altres. Féu que l'espurna del Nadal us ilumini l'amor en els vostres cors.

VIURE SENSE OLFACTE

 Fa dies, concretament 7, que sóc conscient de no tenir olfacte. És un dels síntomes més estrafolaris que et dona la Covid, la maleïda anòsmia. Ningú sap en quin moment recuperaré el meu sentit, vull dir un professional sanitari, és clar. 

La majoria ho fan a les tres setmanes, altres, als mesos. Resulta que el SARS-CoV-2 et malmet les nostres primitives cèl·lules epitelials del nas. Sort, no pas els nervis.

El més curiòs de tot és que no me n'he adonat sola, sino que la meva família és la que m'ho ha fet veure.

Això m'ha fet plantejar-me dubtes sobre la utilitat d'aquest sentit. L'anyoro? Ens fa falta? Afecta com percebem el nostre entorn? No va lligat al gust?

Tampoc puc explicar moltes experències en aquests moments, la meva vida es concreta en uns 12 metres quadrats ara mateix. Però reconec que afecta a la sensibilitat i percepció del nostre entorn. Alló que olorem el nostre cervell ho associa amb coses. Em sento molt rara. Em sento com si les coses no em transmetessin informació, com si no sabés en quin punt estan. No sé, com si l'olor classifiqués els objectes o situacions en algún punt. Com si perdés les dades per saber si el bròquil està cuït o no. Un món opac.

M'ha vingut a la ment la pel·lícula d'en Ewan McGregor, Perfect Sense. La fustració d'un xef quan els clients perden el gust i l'olfacte. I no us explico més, us la recomano.

Per exemple, la roba neta la entenem així per que fa olor a sabó. Ara no sé si ho està o no.

Anyoro l'olor de casa meva.
Anyoro l'olor de roba acabada de sortir de la secadora.
Anyoro l'olor dels carrers quan plou.
Anyoro l'olor de les meves coses.

Anyoro l'olor d'haber-me dutxat.

Anyoro l'olor de cafè i de torrada de pa.

Anyoro l'olor de Vicks VapoRub.

Anyoro la teva olor.

Els meus deures de la setmana: aprofiteu el vostre nas per gaudir de les vostres petites coses que no donem importància. Una crema, un forn, uns macarrons acabats de torrar al forn, el cafè del bar...de les persones que estimeu, gaudiu-ne, que és una sort i un regal!

L'ART DE BEN PARLAR

Molt sovint penso en com ens afecta el que vivim o amb qui ens relacionem per tenir experiències vitals que ens facin tenir opinió, o ens pasin anécdotes que ens calin.
No hi ha res més ensisador que qui té fluida i interessant la parla.

Les persones estimulants, ho són perque tenen un món interior ric o per què tenen una vida rica en experiències?
Què ens fa ser virtuosos en idees i ràpids de ment? el que ens traspassa la pell dia a dia?

Ho dic per que tot i que m'ho plantejo fa temps i és una cosa que treballo i més quan sé que em trobaré amb algú o en un grup. En aquests temps de confinament, d'estancament i aïllament social, trobo que és una variable a tenir en compte.

Què expliques cada dia quan truques algú? Ha canviat molt la teva situació d'ahir? Què has fet entre quatre parets que sigui emocionant o digne de ser explicat?
Les teves proeses són molt minces i les teves experiències encara més. Costa mantenir el cap ple d'idees, ser espontani, positiu i virtuòs de la parla.

Crec que és important fer coses en comú o veure pel·lícules junts per poder trobar un tema a debatre. Encara que sembla que aleshores es tendeixi a fer real el que no ho és, tot incorporant personatges o situacions a la nostra vida que en cap cas ho són.

Definitivament, tot és un muscle que es treballa i el cervell, encara més. Aprofundiu en temes que us interessaven i no teníeu temps abans. Estudieu. Treballeu. Llegiu. Canteu. Rieu.

Els meus deures de la setmana: No us adormiu ni us alentiu, treballeu en aquells racons vostres que tenieu aparcats pedents de revisió. Aprofiteu la desconnexió exterior per dedicar-vos temps a vosaltres mateixos i als propers que us envolten. I si no hi ha temes de conversa...abraceu i digueu tot el que sentiu!

LA MALEDICCIÓ DE SER LLEST

Ja fa molt temps que crec que la gent com jo, mediocres sense cap virtud o particularitat que ens faci destacar de la majoria, tendim a sobreviure per ser grisos o transparents.

Les persones que són com jo, tan simples com un mitjó, últims en la família i en el ranking qualsevol… que ningú espera res de nosaltres per què no tenim res que et faci tenir esperança de que floriràs algún dia per la percepció de les teves àmplies i singulars virtuds que despunten…

Del que res no esperes, no es fustra ni busca destacar, ja que té clar que el seu futur no brillarà ni com que tampoc arribarà a conseller ni director general de res,  va fent passets per la vida i va tirant.

En canvi, els llestos a matar, guapos, o simpàtics i alegres de mena, tothom espera que progressin en la vida i triomfin amb el seu intel·lecte i esplendor.

Potser avui en dia la cosa canviarà, ja que el ventall de ser llest o intel·ligent s’ha obert a moltes vessants abans no tingudes en compte.

He vist gent del meu entorn que tothom esperava molt i es donava per fet que pujarien com l’escuma i se’ls intuïa un futur prometedor. Ara els veig que han acabat sent infeliços o buscant un lloc al món laboral o a la maduresa encara buscant el camí.

Per tant, és igual com siguis, llest o guapo, baix o lleig, tímid o sense aficions… el que cal és treballar dur i de les virtuds conegudes fer-ne una singularitat a potenciar, no pas arrepenjar-se pensant que TENINT la qualitat n’hi ha prou. 

Som un projecte i com el fang, ens hem de construïr en base al que tenim per començar. Afegir d’aquí, posar allà.

I canviem cada dia, el nostre cos, les nostres idees, les nostres prioritats, el nostre entorn. El canvi ha de servir per evolucionar i utilitzar-lo per millorar. Posar on falta, treure on sobra.

Els meus deures de la setmana: analitzeu-vos i valoreu el que teniu. Si ja teniu molt de camí fet, no us fustreu amb el que esperàveu que passés a la vostra vida i no ha sigut. El futur és vostre, vosaltres teniu el bolígraf que l’escriu.

Recordeu que el més important de tot és ser feliç, això sí que és triomfar si ho aconseguiu.