Fa dies, concretament 7, que sóc conscient de no tenir olfacte. És un dels síntomes més estrafolaris que et dona la Covid, la maleïda anòsmia. Ningú sap en quin moment recuperaré el meu sentit, vull dir un professional sanitari, és clar.
El més curiòs de tot és que no me n'he adonat sola, sino que la meva família és la que m'ho ha fet veure.
Això m'ha fet plantejar-me dubtes sobre la utilitat d'aquest sentit. L'anyoro? Ens fa falta? Afecta com percebem el nostre entorn? No va lligat al gust?
Tampoc puc explicar moltes experències en aquests moments, la meva vida es concreta en uns 12 metres quadrats ara mateix. Però reconec que afecta a la sensibilitat i percepció del nostre entorn. Alló que olorem el nostre cervell ho associa amb coses. Em sento molt rara. Em sento com si les coses no em transmetessin informació, com si no sabés en quin punt estan. No sé, com si l'olor classifiqués els objectes o situacions en algún punt. Com si perdés les dades per saber si el bròquil està cuït o no. Un món opac.
M'ha vingut a la ment la pel·lícula d'en Ewan McGregor, Perfect Sense. La fustració d'un xef quan els clients perden el gust i l'olfacte. I no us explico més, us la recomano.
Per exemple, la roba neta la entenem així per que fa olor a sabó. Ara no sé si ho està o no.
Anyoro l'olor de roba acabada de sortir de la secadora.
Anyoro l'olor dels carrers quan plou.
Anyoro l'olor de les meves coses.
